RESULTATS I PERSPECTIVES
1906
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: León Trotski [1.906] 1.971; “Resultados y perspectivas. Las fuerzas motrices de la revolución.”, en, 1.905. Resultados y perspectivas, tome 2, Editions Ruedo Ibérico – Biblioteca de Cultura Socialista, París, pp. 145-224.
Document disponible en format .doc i .pdf.
Índex
- Introducció.
- 1. Les particularitats del desenvolupament històric.
- 5. El proletariat en el poder i el camperolat.
- 7. Les condicions prèvies del socialisme.
- 8. El govern obrer a Rússia i el socialisme.
- Prefaci a l'edició del 1919.
La revolució a Rússia va arribar inesperadament per a tots, excepte per a la socialdemocràcia. Feia ja molt de temps que el marxisme havia pronosticat la inevitabilitat de la revolució russa, que havia d'esclatar com a conseqüència del conflicte entre les forces del desenvolupament capitalista i les de l'absolutisme burocràtic. El marxisme havia predit el contingut social de la revolució venidora. En considerar-la una revolució burgesa assenyalà que les tasques objectives immediates de la revolució serien les de crear condicions «normals» per al desenvolupament de la societat burgesa en la seua totalitat.
El marxisme tenia raó; açò ja no necessita cap discussió ni prova. Els marxistes tenen avui una tasca completament distinta: reconèixer, amb ajuda de l'anàlisi del seu mecanisme intern, les «possibilitats» de la revolució en desenrotllament. Seria un greu error equiparar simplement la nostra revolució amb els esdeveniments dels anys 1789-1793 o de l'any 1848. Analogies històriques amb què el liberalisme es manté viu no poden reemplaçar una anàlisi social.
La revolució russa està caracteritzada per particularitats que deriven dels trets força especials del nostre desenvolupament sociohistòric i que ens obrin, per la seua banda, perspectives històriques completament noves.
1.- Les particularitats del desenvolupament històric
Comparant el desenvolupament social de Rússia amb el d'altres estats europeus (resumint els seus trets comuns i posant en relleu les diferències entre la seua història i la història russa) estem en condicions de dir que la característica essencial del desenvolupament social rus és el seu primitivisme i la seua lentitud.
No volem ocupar-nos ací de les causes naturals d'aquest primitivisme, però el fet en si ens sembla indubtable: la societat russa nasqué sobre una base econòmica més simple i més pobre.
El marxisme ensenya que el desenvolupament de les forces productives constitueix la base del procés sociohistòric. La formació de corporacions i classes econòmiques només és possible quan aquest desenvolupament ha assolit un punt determinat. És necessari, per a la diversificació de capes i classes, que està, al seu torn, determinada pel desenvolupament de la divisió del treball i la formació de funcions socials especialitzades, que la part de la població que està ocupada directament en la producció material produïsca, per damunt del seu propi consum, un plusproducte, un excedent: i només per apropiar-se alienadament d'aquest excedent poden nàixer i estructurar-se les classes no productives. La divisió del treball dins les mateixes classes productives únicament és imaginable a partir d'un cert nivell de desenvolupament en l'agricultura, en què queda garantit l'abastiment de la població no camperola amb articles agrícoles. Aquestes condicions prèvies per al desenvolupament social ja han estat formulades exactament per Adam Smith.
D'això en resulta (malgrat que el període de Novgorod en la nostra història coincideix amb els començaments de l'Edat Mitjana europea) que el lent desenvolupament econòmic, a causa de condicions historiconaturals (situació geogràfica desfavorable, població escassa), obstaculitzà el procés de la formació de classes, donant-li un caràcter més primitiu.
És molt difícil dir quina direcció hauria pres la història de la societat russa si hagués transcorregut aïlladament i si hagués estat influenciada només per les seues tendències internes pròpies. És prou de mencionar que aqueix no ha sigut el cas. La societat russa que es formava sobre una determinada base econòmica interior estava sempre davall l'influx, i inclús sota la pressió, del medi sociohistòric exterior.
En el procés de l'enfrontament d'aquesta ja formada organització socioestatal amb les altres, veïnes, feu un paper decisiu, del costat d'una el primitivisme de les circumstàncies econòmiques i, del de les altres, el seu nivell de desenvolupament relativament alt.
L'Estat rus que s'havia format sobre una base econòmica primitiva, entrà en relació i arribà a tindre conflictes amb organitzacions estatals que s'havien desenrotllat sobre una base econòmica més alta i més estable. Ací es plantejaven dues possibilitats: o bé l'Estat rus s'enfonsaria en aquesta lluita, com s'havien enfonsat l'Horda d'Or en la lluita amb l'Estat de Moscou, o bé l'Estat rus hauria d'avançar-se, en el seu desenvolupament, a l'evolució pròpia de les condicions econòmiques i gastar moltes més energies vitals de les que hagueren estat necessàries en el cas d'un desenvolupament aïllat. Per a la primera alternativa l'economia russa no era prou primitiva. L'Estat no es desfeu, sinó que va començar a desenvolupar-se mercès a un suprem esforç de les seues forces econòmiques.
L'essencial no és, doncs, que Rússia estigués rodejada d'enemics. Únicament això no és prou. En principi això val per a qualsevol Estat europeu excepte potser per a Anglaterra; però amb la diferència que, en la seua lluita per l'existència, aqueixos estats es recolzaven en una base econòmica més o menys homogènia i, per açò mateix, el desenrotllament de la seua estabilitat no estava exposada a una pressió exterior tan forta.
La lluita contra els tàrtars nogais i els de Crimea exigia el màxim d'esforç; però per descomptat no n’exigia més que la lluita secular de França contra Anglaterra. No foren els tàrtars que van obligar la vella Rússia a introduir les armes de foc i els regiments permanents de la guàrdia imperial, no foren els tàrtars que la van obligar més tard a crear la cavalleria i la infanteria sinó la pressió per part de Lituània, Polònia i Suècia.
Com a conseqüència d'aquesta pressió exercida des d'Europa occidental, l'Estat devorà una part excessivament gran de la plus-vàlua, o el que és el mateix, vivia a les costelles de les classes privilegiades que s'acabaven de formar, endarrerint així el seu (de totes maneres) lent desenvolupament. Però açò no és tot. L’Estat es va llançar sobre el «producte necessari» del llaurador, privant-lo dels seus mitjans d'existència, obligant-lo, amb d’això, a abandonar la terra en què acabava d'establir-se i, d'aquesta manera, obstaculitzà el creixement de la població, frenà el desenvolupament de les forces productives. Així és que, en la mesura en què l'Estat va devorar una part desproporcionada de la plus-vàlua, obstaculitzà la diversificació, ja prou lenta, de les capes socials; i en la mateixa mesura en què restà una part considerable del producte necessari destruí, ell mateix, les primitives bases de producció, que eren el seu suport.
Però, sobretot, per a apropiar-se d'una part del producte social, necessari per tal de continuar existint i funcionant, l'Estat necessitava una organització jerarquicoclassista. Així, mentre minava les bases econòmiques del seu creixement, pretenia, alhora, forçar el seu desenvolupament mitjançant mesures estatals autoritàries i intentava (com qualsevol altre Estat) guiar al seu gust el procés de formació de les capes socials. En això un historiador de la civilització russa, Miliukov1 veu un contrast directe amb la història d'occident. No obstant, no hi ha ací en veritat cap contrast.
La monarquia classista de l'Edat Mitjana, que més tard evolucionà vers un absolutisme burocràtic, representava una forma d'Estat en la qual estaven arrelats determinats interessos i relacions socials. Però aquesta forma d'Estat, una vegada formada i establerta, va engendrar interessos propis (dinàstics, cortesans, burocràtics..) que entraren en conflicte no sols amb els interessos de les capes baixes sinó inclús amb els de les capes altes. Les classes dominants, que formaven un «mur de separació» socialment imprescindible entre les masses de la població i l'organització estatal, pressionaren sobre aquesta última i van convertir els seus propis interessos en el contingut de la seua praxi estatal. Però l'autoritat pública defengué, al mateix temps, el seu propi punt de vista, també enfront dels interessos de les classes altes. Com tal poder independent, desenrotllà una política d'oposició contra les aspiracions d'aquelles cercà subordinar-se-les. La història efectiva de les relacions entre Estat i classes va transcórrer en el sentit d'una resultant que estava determinada per aquesta constel·lació de forces. Un procés, semblant en la seua essència, tingué lloc també en la vella Rússia.
L'Estat intentava aprofitar-se dels grups econòmics en desenvolupament i subordinar-los als seus interessos financers i militars específics. Els naixents grups econòmics dominants intentaren servir-se de l'Estat per a assegurar-se els seus privilegis en forma de privilegis de classe. En aquest joc de forces socials, el poder de l'Estat tingué una importància molt més gran que en la història de l'Europa occidental.
Aquest intercanvi d'ajudes mútues entre l'Estat i els grups socials superiors, que s'expressa en la distribució, de mutu acord, de drets i obligacions, de càrregues i privilegis, es realitza a expenses del poble treballador.
A Rússia, l'intercanvi era menys avantatjós per a l'aristocràcia i el clergat que en les monarquies classistes medievals d'Europa occidental. Això és indiscutible. I, no obstant, dir que a Rússia l'autoritat pública hagués creat, de per si, les classes, pel seu propi interès, mentre que en l'occident, en la mateixa època, les classes van crear l'Estat, és una increïble exageració, una absoluta falta de perspectiva (Miliukov).
No es poden crear classes per un procediment, per un mer expedient jurídic estatal. Abans que aquest o aquell grup social puga, amb ajuda de l'autoritat pública, esdevenir una classe privilegiada, prèviament ha d’haver-se format econòmicament, i, per torna, amb totes les seues prerrogatives socials. No es poden fabricar classes segons una jerarquia preconcebuda o segons el model de la Legió d'Honor. L'autoritat pública únicament pot dipositar tot el pes de la seua ajuda per tal d’afavorir aquest procés econòmic elemental, del qual es deriven més tard les formacions econòmiques superiors. Com hem mostrat, l'Estat rus gastà relativament moltes forces i obstaculitzà el procés de cristal·lització social, malgrat que ell mateix ho necessitava . És per tant natural que, per la seua banda, intentés forçar, sota la influència i la pressió del món occidental socialment més configurat (una pressió que va ser proporcionada per mitjà de l'organització militar estatal), la diversificació social sobre una base econòmica primitiva. A més: com la necessitat d'accelerar aquest procés havia sorgit de la debilitat del desenvolupament socioeconòmic, és natural que l'Estat, en els seus esforços previsors, aspirés a aprofitar la seua preponderància de poder per a dirigir, segons el seu propi criteri, precisament aquest desenrotllament de les classes altes. Però quan l'Estat va voler obtenir èxits majors en aquest sentit ensopegà, primer que res, amb la seua pròpia debilitat, amb el caràcter primitiu de la seua pròpia organització; i aquest estava, com ja sabem, determinat pel primitivisme de l'estructura social.
Així va ser impulsat l'Estat rus, construït sobre la base de l'economia russa, per la pressió amistosa i, més encara, per la pressió rival de les organitzacions estatals veïnes que s'havien format sobre una base econòmica més desenvolupada. A partir d'un moment determinat (en especial des de finals del segle XVII) l'Estat aspirà a accelerar artificialment amb un esforç suprem, el desenvolupament econòmic natural. Nous rams d'oficis, màquines i indústries, producció en gran escala i capital semblaven, per dir-ho així, servir com a empelts en el tronc econòmic natural. El capitalisme apareix com un fill de l'Estat. Des d'aquest punt de vista també es podria dir que tota la ciència russa és un producte artificial dels esforços estatals, posada artificialment sobre el tronc natural de la ignorància nacional2.
El pensament rus es va desenrotllar, com l'economia russa, davall la pressió directa del pensament i de l'economia (més avançats) d'occident. Com a conseqüència del caràcter econòmic natural de l'economia, és a dir com a conseqüència del comerç exterior molt poc desenvolupat, les relacions amb els altres països tenien un caràcter principalment estatal, la influència que Rússia havia de sentir d'aqueixos països, abans de poder adoptar la forma de competència econòmica directa, es va manifestar més prompte com una lluita aferrissada per l'existència estatal mateixa. L'economia occidental influencià sobre la russa mitjançant l’Estat. Per a poder sobreviure millor entre estats enemics i millor armats, Rússia estava obligada a introduir fàbriques, escoles de navegació, llibres instructius sobre la construcció d'instal·lacions de fortificació, etc. Però si el moviment general de l'economia interior no s'hagués dirigit en aquest sentit, si l'evolució d'aquesta economia no hagués creat una necessitat d'aplicació i generalització dels coneixements, aleshores tots els esforços de l'Estat hagueren sigut infructuosos: l'economia nacional, que evolucionava d'una manera normal de la forma d'economia natural a la forma d'economia diner-mercaderies, només va reaccionar a les mesures del govern que es corresponien amb aquesta evolució, i només en la mesura en què estaven d'acord amb d’ella. La història de la fàbrica russa, del sistema monetari rus i del crèdit estatal és una prova contundent d'aquesta interpretació dels fets que acabem d'exposar.
“La majoria dels rams industrials (metall, sucre, petroli, aiguardent i àdhuc teixits de fibra) [escriu el professor Mendeleev] van nàixer directament davall l'acció de mesures governamentals, a vegades també amb ajuda d'altes subvencions però, sobretot, perquè el govern pretenia, pel que s'ha vist, en totes les èpoques, una política proteccionista conscient, arribant, durant el regnat del tsar Alexandre, a escriure-la obertament sobre la seua bandera. El govern suprem que s'atenia, per a Rússia, amb plena consciència, als principis del proteccionisme, s'havia avançat a totes les nostres classes instruïdes en conjunt”3. El savi panegirista del proteccionisme industrial oblida afegir que la política governamental no estava dictada sobre la base d'una preocupació pel desenvolupament de les forces productives sinó per consideracions purament fiscals i, en part, tecnicomilitars. Per aquest motiu, la política d'aranzels protectors estava en contradicció no sols amb els interessos fonamentals del desenvolupament industrial sinó també amb els interessos privats de grups d'empreses individuals. Així, els fabricants de cotó declararen obertament que “els aranzels de cotó tan alts no són mantinguts per a la promoció del cultiu de cotó sinó només a causa d'interessos fiscals”. Així com el govern en “crear” les classes havia posat els ulls sobretot en els tributs per a l'Estat, també en “establir» la indústria dirigia la seua preocupació principal envers les necessitats del fisc. Però, indubtablement, l'autocràcia, al transplantar la producció industrial en sòl rus, jugava un paper important.
En l'època en què la societat burgesa en desenvolupament començà a sentir la necessitat de les institucions polítiques d'occident, l'autocràcia estava equipada amb un poder material semblant al dels països europeus. Es recolzava en un aparell burocràtic centralitzat que era completament insuficient amb vista al control de situacions noves però que, en canvi, era capaç de posar en moviment grans energies de caràcter repressiu sistemàtic. Les immenses distàncies del país havien estat superades per mitjà del telègraf, permetent que les iniciatives de l'administració es realitzaren amb seguretat, amb relativa unitat i amb rapidesa (en el cas de mesures repressives); els ferrocarrils feien possible desplaçar en poc de temps tropes militars d'un extrem a l'altre del país. Els governs prerrevolucionaris d'Europa a penes coneixien ferrocarrils i telègrafs. L'exèrcit que estava a la disposició de l'absolutisme era realment gegantí i, si bé en els primers assaigs, la guerra rusojaponesa, s'havia mostrat inútil, era prou bo per al control de l'interior. No ja el govern de la vella França, sinó ni tan sols el govern de 1848 havia conegut res que pogués igualar-se a l'actual exèrcit rus.
El govern, al mateix temps que amb ajuda de l'aparell fiscal militar explotava el país al màxim, augmentava el seu pressupost anual fins a la suma gegantina de 2.000 milions de rubles. Recolzat en l'exèrcit i en el pressupost, el govern autocràtic convertí la bossa europea de valors en el seu tresor privat i al contribuent rus en un tributari desesperat d'aquesta bossa.
Així el govern rus es presentava al món, en els anys vuitanta i noranta del segle XIX, com una immensa organització impositora i borsista amb una significació burocraticomilitar i amb un poder incommovible.
El poder financer i militar de l'absolutisme aclaparava i impressionava no sols a la burgesia europea sinó també al liberalisme rus, llevant-li qualsevol indici d'esperança en la possibilitat d'una disputa oberta amb l'absolutisme. Semblava com si el poder militar i financer de l'absolutisme exclogués qualsevol possibilitat d'una revolució russa.
En realitat ocorregué tot el contrari.
Com més centralitzat és un Estat i com més arrancat està de la societat, més prompte es converteix en una organització autònoma que està per dalt de la societat. Com més grans són les forces militars i financeres de tal organització, més àmpliament i amb més èxit pot lluitar per la seua supervivència. L'Estat centralitzador, amb el seu pressupost de 2.000 milions, amb els seus 8.000 milions de deute i amb milions d’homes sobre les armes, podia encara mantindre's inclús després d'haver deixat de correspondre a les necessitats elementals del desenvolupament social; necessitats, no sols referents a l'administració interna, sinó inclusivament les necessitats relatives a la seguretat militar, per a la garantia de la qual havia estat, originàriament, creat.
Com més duradora era aquesta situació, tant més es desenrotllava la contradicció entre les exigències del progrés econòmic i cultural i la política governamental, la qual multiplicava la seua pròpia desídia “en milions de vegades”. A l'haver deixat enrere l'època de les grans reformes del tipus de solucions de recanvi (que no sols no podien eliminar aquesta contradicció sinó que, per contra, la posaven al descobert clarament per primera vegada) al govern se li feu objectivament cada vegada més difícil, i psicològicament cada vegada menys possible, el engegar per si mateix la marxa cap al parlamentarisme. L'única eixida a aquesta contradicció que en la mencionada situació se li oferia a la societat, consistia a acumular el suficient vapor revolucionari en la marmita de l'absolutisme per a poder fer-la volar.
Així, el poder administratiu, militar i financer de l'absolutisme, el mateix que li havia proporcionat la possibilitat de sostenir-se en plena contradicció amb el desenvolupament social, no sols no excloïa la possibilitat d'una revolució (com pensava el liberalisme) sinó que, al contrari, feia que la revolució fóra l'única sortida; a més, la revolució tindria un caràcter més radical com més profund es fes l'abisme entre el poder de l'absolutisme i la nació.
El marxisme rus pot, amb tota raó, estar orgullós d'haver sigut l'únic en assenyalar el sentit d'aquesta evolució i d'haver predit les seues formes generals4, en una època en què el liberalisme es nodria d'un «practicisme» utòpic i en què el moviment revolucionari dels populistes vivia de fantasmagories i de la creença en miracles.
Tot aquest transcurs de l'evolució social feia la revolució inevitable. Però quines eren les forces d'aquesta revolució?
El desenvolupament de les ciutats a Rússia és un producte de la història més recent (més exactament, un producte de les últimes dècades). Cap a finals de la regència de Pere I, en el primer quart del segle XVIII, la població urbana era d'un poc més de 328.000 persones, aproximadament el 3% de la població del país. Cap a finals del mateix segle era d'1.301.000, aproximadament un 4,1 % de la població total. En 1812 havia augmentat la població de les ciutats a 1.653.000, és a dir un 4,4 %. A mitjan segle XIX comptaven les ciutats encara amb només 3.482.000 persones, un 7,8 %. En l'últim cens (1897) es comptabilitzà finalment una xifra de població urbana de 16.289.000, el que fa aproximadament el 13% de la població total5.
Si concebem la ciutat no sols com a unitat administrativa sinó com a formació economicosocial, llavors hem d'admetre que les meres dades mencionades no reflecteixen realment el desenvolupament de les ciutats: la pràctica estatal administrativa adjudicava a determinades ciutats innumerables privilegis amb la mateixa arbitrarietat amb què en privava a d’altres i sense que en això entraren les més mínimes consideracions d'ordre tecnicocientífic. Aquestes xifres manifesten, no obstant, tant la falta d'importància de les ciutats en la Rússia anterior a les reformes com el seu creixement febril durant les últimes dècades. El creixement de la població urbana entre els anys 1.885 i 1.887 era, segons els càlculs de Mijailovski, d'un 33,8%, és a dir, més del doble del creixement de la població russa en general (15,25%) i quasi el triple de l'augment de la població rural (12,7%). L'increment ràpid de la població urbana (no agrícola) s'expressa encara més clarament si afegim els pobles i les ciutats petites amb un poc d'indústria.
Però les modernes ciutats russes no difereixen de les velles només pel seu nombre d'habitants sinó també pel seu caràcter social: són el centre de la indústria i del comerç. La majoria de les nostres velles ciutats a penes exercia un destacat paper econòmic; eren punts administrativomilitars o fortaleses, la seua població estava obligada al servei militar i, així mateix, era mantinguda pel fisc. La ciutat era generalment un centre administratiu, militar i recaptador d'impostos.
Quan la població no subjecta al servei s'establia en el terme municipal de la ciutat o en els seus voltants per a trobar protecció contra els seus enemics, aquest fet no impedia en absolut el que continués ocupant-se en l'agricultura. Inclús Moscou, la ciutat més gran de la vella Rússia, era (segons les explicacions del Miliukov) únicament “una residència del tsar, en què una part considerable dels seus habitants estava vinculada, d'una manera o d'una altra, a la cort, siga com a seguici, siga com a guàrdia de palau, siga com a servitud. De més de 16.000 llars que s'havien comptat en el cens de Moscou de 1.701, només 7.000 (44 %) eren traficants i artesans; i àdhuc aqueixos vivien a vora de la cort i treballaven per a les seues necessitats. Les restants 9.000 llars estaven formats pel clergat (1.500) i la classe dominant”. La ciutat russa, igual que les ciutats que caracteritzaren al despotisme asiàtic i a diferència de les ciutats artesanes i comercials de l'Edat Mitjana, realitzava doncs una activitat purament de consum. Per la mateixa època en què la moderna ciutat occidental defenia amb més o menys èxit la política d'impedir que els artesans s'establiren en els pobles, la ciutat russa desconeixia encara per complet aquest fenomen. Però, on existia a Rússia una indústria transformadora, un ofici? : en els pobles, en l'agricultura. A causa de l'intens pillatge per part de l'Estat, el baix nivell econòmic no deixava gaire marge a l'acumulació de riqueses ni a la divisió del treball social. L'estiu, molt més curt, en comparació amb l'occidental, portava amb si una inactivitat hivernal més llarga. Tot açò ocasionà que la indústria transformadora no es separés de l'agricultura ni es concentrés en les ciutats, sinó que continués com a ocupació accessòria en el camp. Quan en la segona meitat del segle XIX va començar el desenvolupament de la indústria capitalista en gran escala, no trobà cap indústria urbana sobre què assentar-se, sinó principalment l'ofici pobletà kustar6. El milió i mig d'obrers fabrils que hi ha, com a màxim, a Rússia (escriu Miliukov) té davant de si a almenys 4 milions de pagesos que estan ocupats en les seues aldees en la indústria transformadora, sense deixar per açò l'agricultura. Precisament aquesta classe, de la qual [...] va sorgir la fàbrica europea, no va participar de cap manera [...] en la construcció de la indústria russa.
El creixement posterior de la població i de la seua productivitat proporcionà una base natural per a la divisió del treball social i, per descomptat, també per a l'ofici urbà. Però a causa de la pressió econòmica dels països avançats, la gran indústria capitalista s’apoderà de seguida d'aquesta base, de forma que no va haver-hi temps suficient perquè l'ofici urbà florís.
Els quatre milions d'artesans kustar eren justament l'element que, a Europa, havia format el nucli de la població urbana entrant a formar part dels gremis com a mestres i oficials, i que després, progressivament, quedaren cada vegada més fora dels gremis fins a independitzar-se’n per complet. Era precisament aquesta capa d'artesans la que, durant la gran revolució, constituïa la part principal de la població dels barris més revolucionaris de París. Ja aquest mer fet (la insignificança de la indústria urbana) havia de tenir conseqüències incalculables per a la nostra revolució.7
La característica econòmica essencial de la ciutat contemporània és la transformació de les matèries primeres, de què l’abasteix el camp; per aquest motiu són decisives per a la ciutat les condicions de transport. Només la introducció del ferrocarril podia eixamplar de tal manera el camp d'avituallament de la ciutat fins al punt de fer possible l'aglomeració de centenars de milers de persones; la necessitat d'una tal aglomeració resultà de la gran indústria fabril. El nucli de població d'una ciutat moderna, almenys d'una ciutat d'importància econòmica i política, és la classe dels obrers assalariats, clarament diferenciada. Justament aquesta classe, que en l'època de la gran revolució francesa era encara substancialment desconeguda, havia de jugar en la nostra revolució el paper decisiu.
El sistema industrial fabril no sols col·loca el proletariat en la primera línia del front sinó que també empenta cap a la reraguarda la democràcia burgesa, que en revolucions anteriors havia trobat un suport en la petita burgesia urbana: artesans, petits traficants, etc. I una altra raó del paper polític desproporcionadament gran del proletariat rus la constitueix el fet que una part considerable del capital rus siga immigrat. Açò ha conduït (segons Kautsky) a què el proletariat haja augmentat en nombre, força i influència d'una manera que no guardava la més mínima proporció amb el creixement del liberalisme burgès.
Ja hem explicat com a Rússia el capitalisme no es desenvolupà a partir de l'ofici artesà. Quan el capitalisme arribà a la conquista de Rússia portava amb si com auxiliar a la civilització econòmica europea; el seu competidor era l'artesà kustar desemparat o l'industrial urbà arruïnat; i posseïa en canvi al seu favor, com a reserva de força de treball, al camperolat semiempobrit. L'absolutisme, per la seua banda, afavorí sota diversos aspectes la subjugació capitalista del país.
Primer convertí el llaurador rus en tributari de la bossa mundial de valors. La mancança, en el camp, del capital exigit contínuament per la ciutat, preparava el terreny per a les condicions usuràries dels emprèstits estrangers. Des de la regència de Caterina II fins al ministeri Witte-Durnovo8 van treballar banquers d'Amsterdam, Londres, París i Berlín amb mires a la transformació de l'autocràcia en un gegantí objecte d'especulació en bossa. Una part considerable dels anomenats emprèstits interiors, que foren realitzats per institucions nacionals de crèdit, no es diferenciaren gens dels emprèstits estrangers, ja que de fet van ser adquirits per capitalistes estrangers. L'absolutisme, mentre proletaritzava i pauperitzava els llauradors mitjançant alts impostos, convertia els milions de la bossa europea en soldats, en creuers cuirassats, en presons d'incomunicació i en ferrocarrils. La major part d'aqueixes despeses era absolutament improductiva des del punt de vista econòmic. Una part immensa del producte nacional fou pagat a l'estranger en forma d'interessos i enriquia i enfortia l'aristocràcia financera d'Europa. La burgesia financera europea, la influència política de la qual ha anat creixent contínuament durant les últimes dècades en els països de govern parlamentari fent retrocedir la influència dels capitalistes industrials i comercials, ha convertit realment al govern tsarista en el seu vassall. Ara bé, aquesta burgesia no volia ni podia arribar a ser una part de l'oposició burgesa en l'interior de Rússia i efectivament no ho va ser. Pel que fa a les seues simpaties i antipaties es guiava pel principi que ja havien formulat els banquers Hoppe i Cia., l'any 1.789, relatiu a les condicions de l'emprèstit per al tsar Pau. “Els interessos han de pagar-se sense consideració de les circumstàncies polítiques”. La bossa europea estava inclús directament interessada en el manteniment de l'absolutisme: cap altre govern podia garantir-li semblants interessos d'usura. Però els emprèstits estatals no eren l'únic camí per mitjà del qual s'importaven capitals europeus a Rússia. Els mateixos diners que devorà una gran part del pressupost nacional rus tornà a Rússia com a capital comercial i industrial, atret per les seues riqueses naturals intactes i, sobretot, pel seu mercat de treball no organitzat i desacostumat a la resistència. El període més recent del nostre increment industrial de 1.893 a 1.889 fou al mateix temps un període d'immigració accentuada del capital europeu. Aquest capital que quedava, doncs, ara com abans, en la seua major part en mans europees i que dominava l'escena política en els parlaments de França o Bèlgica, mobilitzà en canvi, sobre la terra russa, a la classe obrera.
El capital europeu llançà les seues principals branques de la producció i mitjans de comunicació sobre aquest país econòmicament endarrerit i l’esclavitzà, saltant una sèrie de fases tècniques i econòmiques intermèdies que, en canvi, en la seua pàtria havia de recórrer progressivament. Però com menys obstacles trobava en el camí vers el seu predomini econòmic menys important es configurà el seu paper polític.
La burgesia europea es desenvolupà a partir del Tercer Estat de l'Edat Mitjana. Aixecà la bandera de protesta contra el pillatge i la violència per part del Primer i del Segon estats, alçant-la en nom dels interessos del poble, al qual ella mateixa desitjava explotar. Durant la transformació de la monarquia classista medieval en absolutisme burocràtic, aquesta es va recolzar en la població urbana en la seua lluita contra les pretensions del clergat i de l'aristocràcia. La burgesia s’aprofità d'açò per a la seua pròpia promoció política. Així es desenrotllaven, simultàniament, l'absolutisme burocràtic i la classe capitalista; i quan xocaren en 1.789 es va mostrar que la burgesia gaudia del suport de la nació sencera.
L'absolutisme es va desenrotllar sota la pressió directa dels estats occidentals. S’apoderà dels mètodes d'administració i dominació força abans que la burgesia capitalista assolís desenvolupar-se al nivell de l'economia nacional. L'absolutisme disposava ja d'un immens exèrcit permanent, d'un aparell burocràtic i fiscal centralitzat i emetia deute no amortitzable amb destí als banquers europeus, en una època en què les ciutats russes jugaven encara un paper econòmic completament subordinat.
El capital s’internà des de l'occident, beneficiant-se de l'ajuda directa per part de l'absolutisme, i va convertir en poc de temps una sèrie de velles ciutats arcaiques en centres industrials i comercials, i inclusivament va crear semblants ciutats comercials i industrials en llocs abans completament inhabitats. Aquest capital sovint es va presentar de sobte en la forma de grans i impersonals societats anònimes. En la dècada de la prosperitat industrial de 1.893 a 1.902, el capital nominal de les societats anònimes s’incrementà en 2.000 milions de rubles, mentre que de 1.854 a 1.892 havia augmentat només en 900 milions de rubles. El proletariat es veié sobtadament concentrat en grans aglomeracions, havent-hi tan sols entre l'absolutisme i ell una burgesia capitalista numèricament dèbil, aïllada del “poble”, mig estrangera d'origen, sense tradicions històriques i animada únicament per la cobdícia.
La història no es repeteix. Per molt que es vullga comparar la revolució russa amb la gran revolució francesa, no per això es converteix la primera en una simple repetició de la segona. El segle XIX no ha transcorregut en va.
Ja l'any 1.848 presenta una gran diferència respecte a l'any 1.789. En comparació amb la gran revolució, la prussiana o l'austríaca sorprengueren per la seua falta d'empenta. D'una banda arribaren massa prompte; per un altre, massa tard. El gegantí esforç que necessita la societat burgesa per a arreglar comptes radicalment amb els senyors del passat, només pot ser aconseguit, bé per mitjà de la poderosa unitat de la nació sencera que es revolta contra el despotisme feudal, bé per mitjà d'una evolució accelerada de la lluita de classes dins d'aquesta nació en vies d'emancipació.
El primer cas es donà entre 1.789 i 1.793; tota l'energia nacional que s'havia anat acumulant en la tremenda resistència contra el vell ordre, es va bolcar per complet en la lluita contra la reacció. En el segon cas, que fins ara no s'ha donat en la història i que considerem només com una possibilitat, es produeix, dins de la nació burgesa, el grau d'energia necessari per tal d’assolir la victòria sobre les fosques forces del passat, mitjançant una "discutible" lluita de classes. Els aspres conflictes interns que consumeixen gran part de les seues energies i priven a la burgesia de la possibilitat d'exercir el paper principal, empenten al seu antagonista cap endavant, li donen en un mes l'experiència de dècades, el col·loquen en el front més avançat i li lliuren les regnes esteses, ocasió que ell aprofita per a, decididament i sense vacil·lacions, donar als esdeveniments un ímpetu poderós.
O una nació que es contrau tota ella com un lleó preparant-se per al bot; o una nació que s'ha dividit definitivament, durant el procés de la lluita, per a deixar en llibertat de moviments la seua millor part en ordre a la realització de la tasca per a la qual el tot sencer ja no té forces suficients. Aqueixos són dos tipus oposats que, per descomptat, es poden contraposar en la seua forma pura només teòricament.
El pitjor és, com en tants altres casos, un terme mitjà en aquest terme mitjà es trobà l'any 1.848.
En el període heroic de la història francesa veiem davant de nosaltres una burgesia il·lustrada i activa que encara no havia descobert les seues pròpies contradiccions. La història li havia confiat la tasca del comandament, en la lluita pel nou ordre, no sols en contra de les institucions antiquades de França sinó també en contra de les forces reaccionàries de tota Europa. Com a conseqüència, la burgesia en totes les seues diverses fraccions es sent conductora de la nació, compromet les masses en la lluita, les transmet consignes i les assenyala la tàctica de la lluita. La democràcia unificà la nació davall una ideologia política. El poble (petitburgesos, camperols i obrers) elegien burgesos com a diputats i les tasques encarregades a ells per les masses, estaven escrites en el llenguatge d'una burgesia que era conscient del seu paper messiànic. Encara que també durant la revolució mateixa es destaquen clarament antagonismes de classe, l'ímpetu, una vegada aconseguit, de la lluita revolucionària elimina políticament i conseqüentment els elements burocràtics de la burgesia. Cap capa social és rellevada sense haver transmès abans la seua energia a la que li succeeix. Així, la nació com un tot continua la lluita pels seus objectius amb mitjans cada vegada més potents i decidits. Quan la crema de la burgesia adinerada se separa del nucli del moviment nacional que s’ha posat en marxa i s'alia amb Lluís XVI, es tornen les reivindicacions de la nació, que aleshores estan ja dirigides contra aquesta burgesia, devers el sufragi universal, i la república com a formes lògiques i inevitables de la democràcia.
La gran revolució francesa és, en efecte, una revolució nacional. Inclús més: ací es manifesta en la seua forma clàssica la lluita mundial de l'ordre social burgès pel domini, el poder i la victòria indivisa dins del marc nacional.
Jacobinisme és avui una injúria en boca dels set-ciències liberals. L'odi burgès contra la revolució, contra les masses, contra la violència i contra la història que es fa en el carrer, s'ha concentrat en un crit d'indignació i d'angoixa: Jacobinisme! Nosaltres, l'exèrcit mundial del comunisme, històricament ja hem passat comptes fa temps amb el jacobinisme. Tot el moviment proletari internacional de l'actualitat ha nascut i s'ha enfortit en disputa amb les tradicions del jacobinisme. L'hem sotmès a una crítica teòrica, hem mostrat la seua estretor, hem desemmascarat la seua contradicció social, el seu utopisme, la seua fraseologia i hem trencat amb les seues tradicions que, durant dècades, passaven per herència sagrada de la revolució.
Però defenem el jacobinisme contra els atacs, les calúmnies i els ultratges insípids de què el fa objecte el liberalisme flegmàtic i exsangüe. La burgesia ha traït ignominiosament totes les tradicions de la seua joventut històrica, els seus mercenaris actuals profanen les tombes dels seus avantpassats i calumnien els vestigis dels seus ideals. El proletariat defèn l'honor del passat revolucionari de la burgesia. El proletariat que, en la pràctica, ha trencat tan radicalment amb les tradicions revolucionàries de la burgesia, les protegeix com a herència de grans passions, d'heroisme i iniciativa i el seu cor batega ple de simpatia cap als fets i les paraules de la Convenció jacobina.
¿Què és el que va donar al liberalisme la seua força atractiva que no foren les tradicions de la gran revolució francesa? En quin altre període es va elevar la democràcia burgesa a tal altura, va encendre una flama tal en el cor del poble com ho assolí la democràcia jacobina, sans-culotte i terrorista de Robespierre l'any 1.793?
¿No era el jacobinisme qui possibilitava i possibilita encara al radicalisme burgès francès dels diversos matisos a mantindre en proscripció fins avui en dia a una immensa part del poble, inclús del proletariat (i això en una època en què el radicalisme burgès a Àustria i Alemanya nodria la seua breu història d'actes inútils i ridículs)?
¿No és la força atractiva del jacobinisme, la seua ideologia política abstracta, el seu culte per la República Sagrada i les seues declamacions solemnes, de què es nodreixen encara avui els radicals i radicalsocialistes francesos com Clemenceau, Millerand, Briand, Bourgeois i tots aqueixos polítics, més incapaços encara de conservar les essències de la societat burgesa que els junkers de Guillem II, estúpids per la gràcia de Déu; junkers als quals envegen tan desesperadament les democràcies burgeses d'altres països mentrestant que, simultàniament, denigren la raó i la font de la seua posició política privilegiada (el jacobinisme heroic) amb calúmnies? Inclús després d'haver defraudat moltes esperances, va seguir el jacobinisme vivint com a tradició en la consciència del poble; el proletariat parlà encara durant molt de temps del seu futur en el llenguatge del passat. L'any 1.840, quasi mig segle després del govern del “partit de la Muntanya”, vuit anys abans dels dies de juny del 48, Heine visità diversos tallers en el suburbi Saint-Marceau, i va pogué veure el que llegien els obrers, “la part més forta de la classe baixa”. “Allí vaig trobar [així informà a un periòdic alemany] diverses edicions noves dels discursos del vell Robespierre, també dels pamflets de Marat per entregues, la Història de la revolució de Cabet, la libèl·lula verinosa de Cormenin, Babeuf i la conspiració dels Iguals de Buonarotti (tots ells escrits que olien com a sang... Com a fruit d'aquesta sembra [va profetitzar el poeta] amenaça prorrompre, més tard o més enjorn, des de la terra francesa la república.”9
L'any 1848, la burgesia era ja incapaç de fer un paper comparable. No era suficientment disposada ni audaç com per a assumir la responsabilitat de l'eliminació revolucionària de l'ordre social que s'oposava a la seua dominació. Mentrestant, hem pogut arribar a conèixer el perquè. La seua tasca consistia més prompte (d'això se n'adonava clarament) a incloure en el vell sistema garanties que eren necessàries, no per a la seua dominació política, sinó simplement per a un repartiment del poder amb les forces del passat. La burgesia havia extret algunes lliçons de l'experiència de la burgesia francesa: estava corrompuda per la seua traïció i acovardida pels seus fracassos. No sols es guardava molt bé d'empentar les masses a l'assalt contra el vell ordre sinó que cercava un suport en el vell ordre, amb la condició de rebutjar les masses que l'empentaven cap endavant.
La burgesia francesa va saber fer gran la seua revolució. La seua consciència era alhora la consciència de la societat sencera i res podia convertir-se en institució duradora sense haver estat reconegut abans per aquesta consciència com un objectiu seu, com una tasca seua de caràcter polític. Sovint adoptà una actitud teatral per tal d’amagar davant de si mateixa l'estretor del seu propi món burgès; però continuava avant no obstant.
La burgesia alemanya, en canvi, des del principi en comptes de “fer” la revolució, se separava d'ella. La seua consciència es rebel·là contra les condicions objectives de la seua pròpia dominació. No es podia arribar a la revolució amb el seu concurs, sinó contra ella. En el seu pensament, les institucions democràtiques es presentaven no com un objectiu de la seua lluita, sinó com el perill per al seu benestar.
L'any 48 es necessitava una classe que hagués estat capaç de fer-se amb els esdeveniments, prescindint de la burgesia i inclús en contradicció amb d’ella, una classe que hagués estat disposada no sols a empentar la burgesia cap endavant amb tota la seua força, sinó també a apartar del camí, en el moment decisiu, el seu cadàver polític.
Ni la petita burgesia ni el camperolat eren capaços de fer-ho.
La petita burgesia urbana era no sols hostil a l'ahir sinó també al demà. Estava encara encamisada en les circumstàncies medievals (però es veia ja impotent per a mantindre's enfront de la indústria “lliure”); encara configurava els trets de les ciutats (però ja cedia la seua influència a favor de la gran i mitjana burgesia); ofegada en els seus prejudicis, atordida per l'enrenou dels esdeveniments, explotada i explotant ella mateixa, àvida i desesperada en la seua cobdícia, la petita burgesia endarrerida no podia posar-se al capdavant dels esdeveniments mundials.
Al camperolat li faltava, en una mesura encara major, una iniciativa política independent. Des de feia segles sotmès, empobrit i furiós, sent sempre l'encreuament tant de la vella explotació com de la nova, el camperolat representava, en un moment determinat, una font rica en caòtica força revolucionària. Però desunit, dispersat, rebutjat de les ciutats, els centres nerviosos de la política i de la cultura, apàtic, limitat en el seu horitzó a allò que el rodejava immediatament i indiferent enfront de tot pensament urbà, el camperolat no podia prendre importància com a força dirigent. A partir del moment en què l'alliberaven de la càrrega de les obligacions feudals, el camperolat tornava a la seua immobilitat i pagava a la ciutat, que havia lluitat pels seus drets, amb extrema ingratitud: els llauradors alliberats es convertien en fanàtics de “l’ordre”.
La intel·liguèntsia democràtica, sense un poder de classe, s'arrossegava prompte, com una espècie de reraguarda política, a remolc de la seua germana major, la burgesia liberal; després, en moments crítics, es separava d'ella per donar únicament proves de la seua pròpia impotència. S'enredava en contradiccions insolubles i portava amb si aquesta confusió per totes parts.
El proletariat era massa dèbil, es trobava sense organització, sense experiència i sense coneixements. El desenvolupament capitalista havia progressat bastant com per a fer necessària l'abolició de les velles condicions feudals, però no tan prou com per a permetre destacar-se a la classe obrera (el producte de les noves condicions de producció) com una força política decisiva. L'antagonisme entre el proletariat i la burgesia s'havia desenrotllat massa en el marc nacional d'Alemanya com perquè encara li fóra possible a la burgesia figurar intrèpidament amb el paper de protagonista nacional; però no s'havia desenrotllat tant com perquè el proletariat pogués fer-se càrrec ell mateix d'aquest paper. Malgrat que els fregaments interns de la revolució preparaven el proletariat per a la independència política, també el debilitaven, al mateix temps, l'energia i la unitat d'acció, feien malgastar infructuosament les forces i obligaven la revolució, després dels primers èxits, a marcar el pas sense moure's del lloc per a començar després la retirada sota els colps de la reacció.
Àustria ha estat un exemple especialment clar i tràgic d'aquesta inexperiència i de l'error que suposa no portar les condicions polítiques a les seues últimes conseqüències durant un període revolucionari.
El proletariat de Viena mostrà en 1.848 un heroisme sorprenent i una energia inesgotable. Una vegada i una altra es ficava de ple en la lluita empentat per un ronc instint de classe, sense tenir una idea general sobre els objectius de la mateixa; saltava d'una consigna a l'altra. La direcció del proletariat passà (sorprenentment) a l'alumnat, l'únic grup democràtic actiu que tenia, gràcies a la seua activitat, una gran influència sobre les masses i, per consegüent, també sobre els esdeveniments. Els estudiants podien, sens dubte, lluitar valentament en les barricades i fraternitzar honrosament amb els obrers, però eren incapaços d'assenyalar la direcció de la revolució, possibilitat que la “dictadura” del carrer havia col·locat entre les seues mans.
El proletariat, desunit, sense experiència política i sense direcció política independent, seguia els estudiants. En cada moment crític els obrers oferien fermament als “senyors que treballen amb el cap” l'ajuda dels “que treballen amb les mans”. Una vegada convocaren els estudiants als obrers, una altra vegada els tancaren el camí al centre de la ciutat. Altres vegades, en virtut de l'autoritat política de què es revestia la “legió acadèmica”, els prohibien plantejar reivindicacions pròpies independents. Heus ací la forma clàssica de la benèvola dictadura revolucionària sobre el proletariat.
La conseqüència de tot això foren els esdeveniments següents. Quan el 26 de maig tots els obrers vienesos van seguir la crida dels estudiants i es van posar en acció per a impedir que desarmaren a la “legió acadèmica”, quan la població de la capital aixecava barricades per totes parts, quan es demostrà sorprenentment patent i s’apoderà de tota la ciutat, quan la Viena armada tenia a Àustria com a suport, quan la monarquia, que fugí, havia perdut tot significat, quan, a causa de la pressió popular, se’ls manà també a les últimes tropes retirar-se de la capital, quan el poder governamental d'Àustria era un objecte sense amo, aleshores, no va haver-hi cap força política per a fer-se amb el timó.
La burgesia liberal, conscientment, no volia encarregar-se d'un poder que havia estat pres d'una manera tan rapaç; somiava únicament amb la tornada de l'emperador, que s'havia retirat de l'òrfena Viena al Tirol.
Els obrers eren prou valents per a destrossar a la reacció, però no bastant organitzats i conscients per tal de prendre possessió de l'herència de la mateixa. Existia un moviment obrer potent, però no havia encara cap vertadera lluita de classes desenrotllada en la que el proletariat hagués pogut precisar els seus fins polítics. El proletariat, incapaç de prendre el timó per si mateix, tampoc podia induir la democràcia burgesa a què realitzés aquest gran acte històric, ja que la burgesia (com ja tantes altres vegades) s'amagava en el moment decisiu. Per a obligar a aquest covard a complir amb els seus deures, al proletariat li hagués calgut, en tot cas, la mateixa força i maduresa que per a l'organització d'un propi govern obrer provisional.
Comptat i debatut, una situació que un contemporani caracteritzà molt encertadament amb les paraules següents: “En efecte, a Viena s'ha edificat la república però, desgraciadament, ningú no se n’ha donat... “ La república, de la que ningú s'havia assabentat, va desaparèixer per a molt de temps i deixà el camí lliure als Habsburg... Una ocasió, una vegada que s'ha desaprofitat no torna per segona vegada.
De les experiències de les revolucions hongaresa i alemanya, Lassalle tragué la conclusió que, d'allí en avant, la revolució només es podia recolzar en la lluita de classes del proletariat.
Lassalle escriu a Marx en la seua carta del 24 d'octubre de 1.849: “Hongria tingué l'oportunitat, més que cap altre país, de culminar feliçment la lluita. Entre altres causes, perquè allí els partits encara no havien arribat a una separació i a un aïllament tan radicals, al fort contrast que es dóna a Europa occidental; i perquè allí la revolució encara estava coberta sota la forma d'una lluita nacional per la independència. No obstant això, Hongria va sucumbir i precisament a causa de la traïció del partit nacional.
“Per tant (continua Lassalle en relació amb la història d'Alemanya durant els anys 1.848 i 1.849) açò m'ha servit de lliçó definitiva en el sentit de considerar que a Europa ja no pot acabar bé cap combat que no siga per endavant una pronunciada lluita purament socialista; que ja no podrà acabar bé cap lluita que implique les qüestions socials només com un element fosc, com un fons, presentant-se per fóra sota la forma d'una insurrecció nacional o d'un republicanisme burgès.”10
No anem a detenir-nos en la crítica d'aquestes decisives conclusions finals. En tot cas, són indubtablement correctes en el sentit que, ja a meitat segle XIX, no es podia resoldre la tasca nacional de l'emancipació per la pressió homogènia i unànime de la nació sencera. Només la tàctica independent del proletariat, el qual agafés les forces per a lluitar de la seua situació de classe i només d'ella, podia garantir la victòria de la revolució.
La classe obrera russa de l'any 1.906 no s'assembla en absolut a la classe obrera de Viena del 48. I la millor prova d'això és l'experiència dels soviets de diputats obrers. Ací no es tracta d'organitzacions de conspiradors minuciosament preparades, que en un moment d'exaltació es fan amb el poder sobre la massa del proletariat. No, ací es tracta d'òrgans creats metòdicament per aquesta mateixa massa en ordre a la coordinació de la seua lluita revolucionària. I aqueixos soviets, elegits per les masses i responsables davant d'elles, aquestes organitzacions incondicionalment democràtiques, practiquen una política de classe enormement decisiva en el sentit del socialisme revolucionari.
Les particularitats socials de la revolució russa apareixen especialment clares en la qüestió del lliurament d'armes al poble. Una milícia (guàrdia nacional) fou la primera consigna i la primera adquisició de totes les revolucions (1.789 i 1.848) a París, en tots els estats d'Itàlia, a Viena i a Berlín. L'any 1.848, la guàrdia nacional (és a dir, el lliurament d'armes als propietaris i als “intel·lectuals” fou una consigna de tota l'oposició burgesa, inclús de la més moderada, però el seu objectiu no era únicament el de protegir les llibertats guanyades o merament “concedides” contra els intents de subversió des de dalt sinó també la de preservar la propietat burgesa dels abusos del proletariat. La demanda d'una milícia era, per tant, una clara exigència classista de la burgesia. “Els italians sabien molt ben (comentà un historiador anglès liberal a propòsit de l'acord italià) que l'armament de la milícia civil faria impossible una subsistència del despotisme. A més era una garantia per a les classes posseïdores contra una possible anarquia i contra qualsevol classe d'agitació popular.”11 I la reacció dominant, que en els centres importants no disposava del suficient poder militar per a poder combatre “l’anarquia”, és a dir, les masses revolucionàries, armava la burgesia. L'absolutisme va permetre, pel moment, als burgesos oprimir i pacificar els obrers, per a després ell desarmar i pacificar els burgesos mateixos.
A Rússia, la reivindicació de les milícies no té ni el més mínim suport dels partits burgesos. En el fons els liberals no poden menys de comprendre la seua importància: en aquest sentit, l'absolutisme els ha servit clarament de lliçó. Però també s'adonen que és absolutament impossible compondre una milícia sense o contra el proletariat. Els obrers russos s'assemblen poc als obrers del 48 que van omplir de pedres les seues butxaques i enarboraven garrots, mentres que els traficants, els estudiants i els advocats portaven al muscle mosquets reals i cenyien espases.
Armar la revolució significa a Rússia, abans que res, armar els obrers. Com els liberals ho sabien i ho temien, preferien desistir de crear les milícies. Sense combat, doncs, van abandonar aquestes posicions a l'absolutisme igual que el burgès Thiers abandonà París i França a Bismarck amb l'únic objecte de no haver d’armar els obrers.
En la col·lecció d'articles L'Estat constitucional, manifest de la coalició liberaldemòcrata, Dzvelegov diu amb molta raó, en discutir la possibilitat d'un colp d'Estat, que “la societat mateixa ha de demostrar, en el moment decisiu, la seua disposició a revoltar-se per a protegir la seua Constitució”. Però com d'ací resulta per si mateix l'exigència d'armar el poble, el filòsof liberal creu “necessari afegir” que per a la defensa contra els colps d'Estat “no cal en absolut que tot el món tinga preparades les armes.”12 L'única cosa necessari és que la societat mateixa estiga disposada a resistir. Segueix sent desconegut per quin camí ha de fer-ho Si alguna cosa resulta clara d'aquestes evasives és que, en el cor dels nostres demòcrates, la por a la soldadesca de l'autocràcia ha estat vençuda per la por al proletariat en armes.
Així la tasca d'armar a la revolució recau amb tot el seu pes a coll del proletariat. I la milícia civil, la reivindicació classista de la burgesia del 48, es presenta a Rússia des del principi com una exigència d'armar el poble i sobretot el proletariat. Amb aquesta qüestió es posa al descobert tot el destí de la revolució russa.
La revolució és una prova de força oberta entre les forces socials en lluita pel poder.
L'Estat no té fi en si mateix. És simplement un instrument de treball en les mans de la força social dominant. Com qualsevol instrument, té els seus mecanismes motrius, de transmissió i d'execució. La força motriu és l’interès de classe, el mecanisme de la qual consisteix en l'agitació, la premsa, la propaganda d'església, d'escola, de partit; la manifestació del carrer, la petició i la revolta. El mecanisme de transmissió és l'organització legislativa dels interessos de casta, dinastia, capa o classe, sota el signe de la voluntat divina (absolutisme) o nacional (parlamentarisme). El mecanisme executor finalment és l'Administració, amb la policia, els tribunals, les presons i l'exèrcit.
L'Estat no té fi en si mateix sinó que és el més perfecte mitjà d'organització, desorganització i reorganització de les relacions socials. Segons en quines mans es trobe, pot ser la palanca per a una revolució profunda o l'instrument d'una paralització organitzada.
Qualsevol partit polític que meresca aqueix nom treballa per a conquistar el poder governamental, a fi de posar l'Estat al servei de la classe els interessos de la qual representa. La socialdemocràcia, com partit del proletariat, aspira naturalment a la dominació política de la classe obrera.
El proletariat creix i s’enforteix amb el creixement del capitalisme. En aquest sentit, el desenvolupament del capitalisme és equivalent al desenrotllament del proletariat cap a la dictadura. Però el dia i l'hora en què el poder ha de passar a les mans de la classe obrera no depenen directament de la situació de les forces productives sinó de les condicions de la lluita de classes, de la situació internacional i, finalment, d'una sèrie d'elements subjectius: tradició, iniciativa, disposició per al combat...
És possible que el proletariat d'un país econòmicament endarrerit arribe abans al poder que en un país capitalista evolucionat. En 1.871 es feu càrrec conscientment de la direcció dels assumptes públics en el París petitburgès, encara que només per un període de dos mesos; però ni per una sola hora prengué el poder en els grans centres capitalistes d'Anglaterra o dels Estats Units. La idea que la dictadura proletària depèn d’alguna manera automàticament de les forces i mitjans tècnics d'un país, és un prejudici fruit d'un materialisme “econòmic” simplificat fins a l'extrem. Semblant idea no té res de comú amb el marxisme. En la nostra opinió la revolució russa crearà les condicions davall les quals el poder pot passar a les mans del proletariat (i, en el cas d'una victòria de la revolució, així ha de ser) abans que els polítics del liberalisme burgès tinguen l'oportunitat de desplegar completament el seu geni polític.
En el periòdic americà The Tribune Marx escrigué13, resumint els resultats de la revolució i de la contrarevolució de 1.848-1.849: “La classe obrera alemanya està, en comparació amb l'anglesa o la francesa, igual de retardada en la seua evolució sociopolítica que la burgesia alemanya en comparació amb la burgesia d'aqueixos altres països. De tal amo, tal serf. El desenrotllament de les condicions necessàries per a l'existència d'un proletariat nombrós, fort, concentrat i intel·ligent va colze amb colze amb el desenrotllament de les condicions necessàries a l'existència d'una burgesia nombrosa, acomodada, concentrada i poderosa. El moviment obrer mateix mai és independent, mai comprèn exclusivament un caràcter polític fins que totes les diferents parts de la burgesia, sobretot la seua part més progressista, els grans propietaris de fàbriques, no han conquistat el poder polític transformant l'Estat d’acord a les seues necessitats. Llavors ha arribat el moment en què el conflicte inevitable entre els senyors de les fàbriques i els obrers assalariats s'apropa amenaçador i ja no pot ser ajornat per més temps.”14 El lector coneix probablement aquesta citació ja que, en els darrers temps, els marxistes llibrescos han abusat d'ella freqüentment. L'han posada de relleu com argument irrefutable contra la idea del govern obrer a Rússia. “De tal amo, tal serf”. Si la burgesia russa no és prou forta com per a encarregar-se de l'autoritat pública, aleshores menys encara es pot parlar d'una democràcia obrera, és a dir del domini polític del proletariat.
El marxisme és sobretot un mètode d'anàlisi (no de l'anàlisi dels textos sinó del de les relacions socials). ¿És just, a Rússia, que la debilitat del liberalisme capitalista signifique a totes passades la debilitat del moviment obrer? ¿És just, a Rússia, que un moviment proletari independent no siga possible abans que la burgesia no haja conquistat l'autoritat pública? N'hi ha prou amb plantejar aquestes preguntes per a reconèixer el desesperat formalisme de pensament contingut en l'intent de convertir un comentari històric relatiu de Marx en un teorema secular.
El desenvolupament de la indústria fabril a Rússia va tindre, en els períodes de prosperitat industrial, un caràcter “americà”; però les dimensions efectives de la nostra indústria capitalista semblen nanes en comparació amb la indústria dels Estats americans. Cinc milions de persones (el 16,6 % de la població treballadora) estan ocupades en la indústria transformadora de Rússia; el nombre corresponent en els Estats Units és de sis milions (el 22,2 %). Aquestes xifres, però, no són força comparatives; no obstant, donen una idea clara si tenim present que la població russa és quasi el doble de l'americana. Però a fi de poder figurar-se les autèntiques dimensions de la indústria en aqueixos dos països, cal assenyalar que, a Amèrica l'any 1.900, els tallers, fàbriques i grans empreses artesanes venien mercaderies per un valor de 25.000 milions de rubles, mentre que Rússia, en la mateixa època, produïa en les seues fàbriques i empreses mercaderies per un valor de menys de 2.500 milions de rubles.15
El nombre de proletaris industrials, el seu grau de concentració, el seu nivell cultural i la seua importància política depenen, sens dubte, del grau de desenvolupament de la indústria capitalista. Però aquesta dependència no és directa; entre les forces productives d'un país i les forces polítiques de les seues classes s'interposen, en cada moment, diferents factors socials i polítics de caràcter nacional i internacional, que poden menar la configuració política corresponent a unes condicions econòmiques en una direcció inesperada, i àdhuc canviar-la per complet. Malgrat que les forces productives de la indústria en els Estats Units són deu vegades més grans que les nostres, el paper polític del proletariat rus, la seua influència en la política internacional, en la política del nostre país, i la possibilitat de tindre influència en la política internacional en un futur pròxim és incomparablement major que el paper i la importància del proletariat americà.
Kautsky, en el seu treball sobre el proletariat americà, recentment editat, assenyala que no hi ha cap analogia directa i immediata entre les forces polítiques del proletariat i la burgesia, d'una banda, i el grau de desenvolupament capitalista, per l'altre. “Són sobretot dos estats [diu] que es contraposen com dos extrems, i dels quals cadascun d’ells contempla l'efecte desproporcionadament fort (és a dir major del que correspon al nivell del seu desenvolupament) que produeix cadascun d'aqueixos dos elements del mode de producció capitalista: Amèrica la classe dels capitalistes, Rússia la dels proletaris. A Amèrica, més que en cap altre lloc, es pot parlar de la dictadura del capital. El proletariat en lluita, per contra, no ha obtingut, per cap concepte, la importància que a Rússia, i aquesta importància haurà d'augmentar, i ho farà, ja que aquest país tan sols acaba de començar a contemplar lluites de classe i de concedir-los, d'alguna manera, un cert marge de llibertat per al seu lliure desenvolupament”. Després de la menció de què Alemanya pot estudiar, en certa mesura, el seu futur a Rússia, Kautsky continua: “La veritat és que constitueix un fenomen peculiar el que siga precisament el proletariat rus qui haja d'indicar-nos el nostre futur, no en allò que afecta a l'organització del capital sinó en allò que es refereix a la rebel·lió de la classe obrera; perquè Rússia és l'Estat més endarrerit entre els grans estats del món capitalista. Això sembla estar en contradicció amb la concepció materialista de la història, segons la qual el desenvolupament econòmic forma la base del polític. No obstant està només en contradicció amb aquella classe de concepció materialista de la història que presenten els nostres adversaris i crítics que entenen per això un patró fet i no un mètode d'investigació”16. Aquestes línies cal recomanar-les especialment a l'atenció d'aquells marxistes nacionals que substitueixen l'anàlisi independent de les relacions socials per la interpretació de textos preescollits per ells i aplicables a tots els casos de la vida. Ningú compromet el marxisme tant com aqueixos marxistes nominals!
Per tant, seguint a Kautsky, Rússia està caracteritzada en el terreny econòmic per un nivell relativament baix del desenvolupament capitalista, i en l'esfera política per la manca d'importància de la burgesia capitalista i pel poder del proletariat revolucionari. Açò condueix a què la lluita pels interessos de tota Rússia corresponga a l'única classe forta actualment existent, al proletariat industrial.
“Com a conseqüència d'açò al proletariat industrial li correspon una gran importància política; per tant, la lluita a Rússia per l'alliberament del pop asfixiant de l'absolutisme ha arribat a ser un duel entre aquest i la classe d'obrers industrials, un duel en què el camperolat atorga un suport important però sense que puga exercir un paper dirigent.”17
Tot açò, ¿no ens dóna dret a concloure que el “serf” rus pot arribar al poder abans que el seu “amo”?
Hi ha dos classes d'optimisme polític. Un pot sobreestimar les seues forces i els avantatges d'una situació revolucionària i proposar-se tasques la realització de les quals no està permesa per la correlació de forces donada. Però al revés, també un pot reduir, d'una manera optimista, els seus objectius revolucionaris assenyalant-se un límit que inevitablement sobrepassarem en virtut de la lògica de la situació.
Es pot restringir el marc de totes les qüestions relatives a la revolució afirmant que la nostra revolució és, en la seua finalitat objectiva i, per tant en els seus resultats inevitables, una revolució burgesa; i es poden tancar els ulls davant del fet que la figura principal d'aquesta revolució burgesa és el proletariat que, en el transcurs de la revolució, és portat al poder.
Algú pot consolar-se pensant que, dins del marc d'una revolució burgesa, la dominació política del proletariat serà només un episodi passatger; i es pot també tirar en oblit el fet que el proletariat, una vegada en possessió del poder, no el cedirà de nou sense una resistència desesperada, no el deixarà fins que li siga arrabassat per les armes.
Hi ha qui pot consolar-se amb el fet que les condicions socials de Rússia encara no estan madures per a un ordre econòmic socialista, sense considerar que el proletariat en el poder és empentat inevitablement, per tota la lògica de la seua situació, a dirigir estatalment l'economia.
La definició sociològica general del que és una revolució burgesa no determina en absolut les tasques polítiques tàctiques, les contradiccions i els problemes que es presenten en el cas d'una revolució burgesa concreta.
En el marc de la revolució burgesa de finals del segle XVIII, la tasca objectiva de la qual era aconseguir el domini del capital, la dictadura dels sans-culottes resultava possible. Aquesta dictadura no era un episodi merament passatger sinó que configurava tot el segle següent; i això tanmateix del fet d'haver fracassat ràpidament a causa del reduït marc de la societat burgesa.
En la revolució de començaments del segle XX, malgrat ser igualment burgesa en virtut de les seues tasques objectives immediates, s’esbossà com a perspectiva pròxima la inevitabilitat o, almenys, la probabilitat del domini polític del proletariat. El propi proletariat s'ocuparà, amb tota seguretat, que aquest domini no arribe a ser un “episodi” merament passatger tal com ho pretenen alguns filisteus realistes. Però ara podem ja formular la pregunta: ¿Ha de fracassar forçosament la dictadura del proletariat entre els límits que determina la revolució burgesa o pot percebre, en les condicions donades de la història universal, la perspectiva d'una victòria després d'haver rebentat aquest marc limitat? Ací ens urgeixen algunes qüestions tàctiques: ¿Hem de dirigir l'acció conscientment cap a un govern obrer, en la mesura en què el desenrotllament revolucionari ens aprope a aquesta etapa, o hem de considerar, en el aqueix moment, el poder polític com una desgràcia que la revolució vol carregar sobre els obrers, sent preferible evitar-la?
¿No hem de donar-nos per al·ludits per les paraules del polític “realista” Vollmar18 sobre els comuners de 1.871 que, en compte de prendre el poder els haguera estat millor de posar-se a dormir?
5.- El proletariat en el poder i el camperolat.
Cas d'una victòria decisiva de la revolució, el poder passa a mans de la classe que ha exercit el paper dirigent en la lluita; en d’altres paraules, a les del proletariat en el nostre cas. No cal dir que açò no exclou gens ni mica (i ho diem ja ací) que representants revolucionaris de grups socials no proletaris entren en el govern. Ells poden i han de fer-ho; una política sana induirà el proletariat a permetre que participen en el poder els líders influents de la petita burgesia, de la intel·liguèntsia o del camperolat. Tota la qüestió radica en açò: Qui dóna a la política governamental el seu contingut i qui constitueix en el poder una majoria homogènia? És molt diferent que representants de capes democràtiques del poble participen en un govern de majoria obrera, a que els representants del proletariat col·laboren, més a menys com a ostatges honorífics, amb un govern evidentment democràtic burgès.
La política de la burgesia liberal capitalista és, malgrat totes les seues vacil·lacions i replegaments, tanmateix tota la seua traïció, prou definida. La política del proletariat és definida i perfilada encara amb major exactitud. Però la política de la intel·liguèntsia, a causa de la seua posició social intermèdia i de la seua inconsistència, la política del camperolat per la seua heterogeneïtat social, per la seua posició intermèdia i pel seu primitivisme, la política de la petita burgesia, al seu torn, com a conseqüència de la seua falta de caràcter, de la seua posició igualment intermèdia i de la seua carència completa de tradicions polítiques, la política d'aqueixos tres grups socials és totalment indefinida, informe, plena de variades alternatives i, per tant, plena de sorpreses.
És prou d’imaginar-se un govern demòcrata revolucionari sense representants del proletariat per a advertir immediatament l'absurd que suposa. La renúncia per part de la socialdemocràcia a participar en un govern revolucionari faria impossible que un tal govern fóra efectivament revolucionari i seria, per tant, una traïció a la causa de la revolució. Però la participació del proletariat en un govern només pot resultar objectivament probable i permissible de principi quan es tracte d'una participació dirigent i dominant. Naturalment, pot anomenar-se a un cert govern dictadura del proletariat i del camperolat19, dictadura del proletariat, del camperolat i de la intel·liguèntsia o, finalment, govern de coalició entre la classe obrera i la petita burgesia. Però la pregunta segueix plantejada: Qui predomina en el govern i, per tant, sobre la nació sencera? I si ens referim a un govern pròpiament obrer aleshores la resposta és: l'hegemonia la tindrà la classe obrera.
La Convenció com a òrgan de la dictadura jacobina no es va compondre només de jacobins; és més, els jacobins es trobaren inclús en minoria. Però la influència dels sans-culottes fora de la Convenció i la necessitat d'una política decidida per tal de salvar el país lliuraren el poder en les mans dels jacobins. I així, la Convenció va ser formalment una representació nacional composta per jacobins, girondins i després, al marge d'ells, un immens pantà; però de fet va ser una dictadura dels jacobins.
Quan parlem d'un govern obrer ens fixem sobretot en la posició dominant i dirigent dels representants obrers.
El proletariat no pot consolidar el seu poder sense ampliar la base de la revolució.
Moltes capes de les masses treballadores, sobretot en el camp, seran incloses per primera vegada en la revolució, i, només llavors, coneixeran una organització política, quan l'avantguarda de la revolució, el proletariat urbà, haja pujat al poder estatal. Aleshores s'efectuaran les tasques d'agitació revolucionària i d'organització amb ajuda dels mitjans estatals. El poder legislatiu mateix es converteix finalment en un instrument poderós de la presa de consciència revolucionària de les masses populars. Amb açò, el caràcter de les nostres condicions sociohistòriques que càrrega tot el pes de la revolució burgesa a coll del proletariat, causarà al govern obrer dificultats enormes; però, simultàniament, també li proporcionarà, almenys en els primers temps de la seua existència, inestimables avantatges. Açò tindrà el seu efecte en les relacions entre el proletariat i els llauradors.
En les revolucions de 1.789-1.793 i de 1.848, el poder passà, en un principi, de l'absolutisme als elements moderats de la burgesia; aqueixos alliberaren els pagesos (el com és una altra qüestió) abans que la democràcia revolucionària pugés al poder o es disposés a fer-ho. El camperolat alliberat va perdre tot interès en els actes de força polítics dels “ciutadans”, és a dir en la continuació posterior de la revolució, i esdevingué, com un pilar rígid, en el fonament de “l’ordre” lliurant la revolució a la reacció cesarista o arxiabsolutista.
Ara, i per molt de temps ja, a la revolució russa se li ha tancat el camí de l'edificació de qualsevol ordre burgès constitucional que pogués solucionar encara que només foren les tasques més simples d'una democràcia. Pel que fa als buròcrates reformistes de l'estil Witte i Stolipin, tots els seus esforços “il·lustrats” es vénen a baix, el que es comprova amb el simple fet que ells mateixos es veuen obligats a lluitar per la seua pròpia existència. El destí dels interessos revolucionaris més elementals dels camperols (inclús de la classe sencera camperola) està, per consegüent, entrellaçat amb el destí de tota la revolució, és a dir amb el destí del proletariat.
El proletariat, trobant-se en el poder, es mostrarà davant del camperolat com la classe alliberadora.
La dominació del proletariat portarà amb si no sols les igualtats democràtiques i la lliure autogovernació, ni significarà tan sols el traspàs de la càrrega impositora sobre les classes posseïdores, la transformació de l'exèrcit permanent en milícies populars i l'anul·lació dels tributs obligatoris de les esglésies, sinó que significarà també la legitimació de tots els canvis revolucionaris en les condicions de propietat del sòl (expropiació) realitzats pel camperolat. El proletariat farà d'aqueixos canvis el punt de partida per a altres mesures estatals en el domini de l'agricultura. En aquestes condicions, en el primer i més difícil període de la revolució, el camperolat rus no estarà, en tot cas, menys interessat en la protecció del règim proletari (la “democràcia obrera”) del que ho estigué el camperolat francès a mantindre el règim militar de Napoleó Bonaparte que garantia amb les seues baionetes als nous propietaris de terra la invulnerabilitat de la seua propietat. I açò significa que el congrés de diputats convocat sota la direcció del proletariat, el qual s'ha assegurat el suport del camperolat, no serà una altra cosa que, un perfeccionament democràtic de la dominació del proletariat.
Però ¿seria possible que el mateix camperolat apartés el proletariat i ocupés el seu lloc? No; això és impossible. Tota l'experiència històrica es rebel·la contra aquesta suposició. L'experiència demostra que el camperolat és completament incapaç d'exercir un paper polític independent.20
La història del capitalisme és la història de la subjugació del camp a la ciutat. El desenvolupament industrial de les ciutats europees va fer impossible, en el seu temps, que perduressen les condicions feudals en el domini de la producció agrària. Però el camp no va produir ell mateix cap classe que hagués pogut portar a terme la tasca revolucionària de l'abolició del feudalisme. La mateixa ciutat, que havia subjugat l'agricultura al capital, produí alhora forces revolucionàries que van prendre cos polític amb influència sobre tota la nació i que propagaren al camp el procés de revolució de les condicions estatals i de propietat. En el transcurs de l'evolució progressiva, el camp va caure definitivament davall la subjugació econòmica del capital, i el camperolat sota la subjugació política dels partits capitalistes. Aquests fan ressorgir de nou el feudalisme en la política parlamentària, convertint el camperolat en domini polític seu, en una reserva per a l'obtenció de vots. El modern Estat burgès, amb ajuda del fisc i del militarisme, precipita els llauradors en la gola del capital usurer i els converteix, amb l'ajuda dels popes a sou de l'Estat, de les escoles estatals i de la degeneració de la vida de quarter, en la víctima de la seua política usurària.
La burgesia russa cedeix totes les posicions revolucionàries al proletariat. Haurà de cedir també l'hegemonia revolucionària sobre el camperolat. En aquesta situació en què el poder passa al proletariat, al camperolat no li quedarà una altra solució que adherir-se al règim de democràcia obrera, malgrat que en aquest cas, no manifeste major fermesa moral que manifestà anteriorment en adherir-se al règim de la burgesia. Però mentre que qualsevol partit burgès una vegada conquistats els vots dels llauradors, s'aprofita ràpidament del seu poder per a esprémer-los i defraudar-los en totes les seues esperances i promeses, obrint el pas, quan més, a un altre partit capitalista, el proletariat, que s’hi recolza, farà quant estiga en el seu poder per tal d’elevar el nivell cultural en el camp i desenrotllar la consciència política del camperolat. De tot el que s'ha dit resulta clarament com veiem nosaltres la idea de la “dictadura del proletariat i del camperolat.
Allò decisiu no és si nosaltres considerem lícita en principi, si nosaltres “volem” o “no volem” tal forma de cooperació política. La veritat és que, en tot cas, no la considerem realitzable, almenys en un sentit directe i immediat.
En efecte, una coalició d'aquest tipus suposa o bé que un dels partits burgesos existents conquiste el camperolat, o bé que aquest cree un partit poderós independent. Però ens hem esforçat a demostrar que ni una cosa ni l'altra és possible.
El proletariat únicament pot pujar al poder si es recolza en un aixecament nacional o en l'entusiasme general de la població. El proletariat entrarà en el govern com el representant revolucionari de la nació, com a cap reconegut de la lluita contra l'absolutisme i la barbàrie de la servitud. Però, ja en el poder, el proletariat iniciarà una nova època (una època de legislació revolucionària, de política decidida) i, en relació amb açò, no pot estar segur de cap manera de seguir sent reconegut com a representant de la voluntat de la nació. Les primeres mesures del proletariat (la neteja dels estables d'Augies de l'antic règim i l'expulsió dels seus habitants) trobaran el suport actiu de la nació sencera, malgrat el que diguen els eunucs liberals sobre l'arrelament de certs prejudicis en les masses populars.
La neta política serà completada per una reorganització democràtica de totes les condicions que configuren la societat i l'Estat. El govern obrer haurà d'intervindre decididament, davall la influència de la pressió directa i de les reivindicacions immediates, en totes les relacions i fenòmens socials... La seua primera operació haurà de consistir en expulsar de l'exèrcit i de l'administració a tots aquells que s'han tacat amb la sang del poble i liquidar o dissoldre aquelles institucions que més s'hagen caracteritzat en la criminal repressió contra el poble; aquest treball haurà de ser realitzat ja en els primers dies de la revolució, és a dir inclús molt abans que siga possible introduir el nou sistema de funcionaris elegits i responsables i procedir a l'organització d'una milícia popular. Però açò només no és prou. La democràcia obrera es veurà confrontada de seguida amb la qüestió de la duració de la jornada de treball, amb la qüestió agrària i amb el problema de la desocupació forçosa...
Un punt està clar: cada nou dia es farà més profunda la política del proletariat en el poder i es farà cada vegada més clar el seu caràcter de classe. Però al mateix temps també es veurà tallat el vincle revolucionari entre el proletariat i la nació, i la separació classista dels llauradors revestirà caràcters polítics; l'antagonisme entre les seues parts integrants creixerà en la mesura en què la política del govern obrer siga conscient del seu propi destí i es convertisca, d'una política democràtica general, en una política de classe.
Si bé, d'una banda, la falta de tradicions burgeses individualistes i de prejudicis antiproletaris en el camperolat i la intel·liguèntsia ajudarà el proletariat a mantindre's en el poder, no cal oblidar, d'altra banda, que aquesta absència de prejudicis no es deriva d'una consciència política sinó d'una barbàrie política, de la desestructuració social, del primitivisme i de l'amorfisme. Tots aquests elements i característiques no poden proporcionar una base segura per a una política conseqüent i activa del proletariat.
L'abolició del sistema de servitud feudal trobarà el suport del camperolat sencer, la classe més afectada per la servitud. Un impost progressiu sobre la renda tindrà el suport de la gran majoria dels llauradors; però les mesures legislatives de protecció del proletariat del camp no sols no seran rebudes amb el beneplàcit actiu de la majoria, sinó que ensopegaran amb una resistència activa de part d'una minoria.
El proletariat es veurà obligat a portar al camp la lluita de classes i a destruir d'aquesta manera la comunitat d'interessos que l'uneix amb el camperolat sencer, comunitat indubtablement existent encara que dins de límits relativament estrets. Des del primer moment de la seua dominació, el proletariat haurà de buscar el seu suport en la confrontació de les capes pobres i riques dels llauradors, del proletariat del camp amb la burgesia agrícola. Però si, d'una banda, l'heterogeneïtat del camperolat constitueix una dificultat i limita la base d'una política proletària, d'altra banda la seua insuficient diferenciació de classe, farà també més difícil portar el camperolat a una lluita de classes desenrotllada en la qual pogués recolzar-se el proletariat urbà. El primitivisme de la pagesia mostrarà al proletariat el seu costat més hostil.
El refredament del camperolat, la seua passivitat política i especialment la resistència activa de les seues capes superiors, no deixarà de tenir, com a mínim, influència sobre una part de la intel·liguèntsia i sobre la petita burgesia urbana.
Per tant, com més decidida i defini